Llobarro, un clàssic del Nadal molt nutritiu

El seu nom deriva del terme llatí lupa, que significa lloba, i és ben conegut per ser un depredador descarat i feroç, però eixa gressivitat innata no es reflectix per a res a l’hora de cuinar-lo: ben al contrari, el llobarro és un dels peixos més valorats pel seu sabor fi, la seua carn ferma i perquè té poques espines, raó per la qual és ideal per a preparar-lo en filets o lloms.

El seu hàbitat natural s’estén des de les costes de Noruega fins a les de Senegal, i és també molt comú al mar Mediterrnani. La millor temporada per a la seua captura a les nostres costes son els mesos freds, atés que els llobarros solen reunir-se als litorals més càlids per a començar-hi la posta entre gener i març. Són peixos de cos redó, robust, allargat i de cap punxegut, la seua pell és de color platejat o gris verdós i brillant i lluïxen una zona ombrejada negra a l’altura de l’opercle que els fa inconfusibles. Tot i que la seua talla mitjanaoscil·la entre els 40 i els 80 cm, poden arribar a mesurar un metre i pesar 12 quilos.

A l’igual de l’abadejo, el llucet, la perca i la rajada, el llobarro és un dels peixos blancs menys grassos: tan sols 2’3 grams de greix per cada 100 de carn. A més, el seu contingut en proteïnes d’alt valor biològic és molt elevat, com també ho és la seua aportació en vitamines i minerals (potassi, fòsfor i ferro, sobretot). Una de les formes més tradicionals de preparar-lo és al forn amb crosta de sal, però és una espècie molt versàtil amb la que podem preparar multitud de plats exquistis, com per exemple farcit al cava.

 

Compatir aquesta notícia